On aprendre a morir és aprendre a viure.

La nova pel·lícula de Gustavo Ron suposa un salt qualitatiu destacat en la seva carrera cinematogràfica (Mía Sarah, 2006) tant per la profunditat temàtica com per la maduresa expressiva. Vivir para siempre emociona i qüestiona, fa pensar i convida a sentir, fa participar del patiment però renova els desitjos de viure. Marcada per una intenció clarament espiritual, convida a enfrontar els grans interrogants de la vida i de la mort des de la perspectiva d’un noi d’onze anys.

Basada en el libre Això no és just de Sally Nichols, ens explica una història de malaltia i mort, en aquest cas una mort anunciada en els primers plans. Com bé indica Albert Camus en La paquest, una de les experiències més dures que hem d’afrontar els éssers humans és la mort dels nens, dels innocents, en definitiva. Cap allí va la pel·lícula, però per un camí desacostumat. No es tracta de mirar el patiment, sinó de cercar els ressorts profunds de la persona per a enlairar el vol. Així, el procés de la malaltia és  mostrat com el temps oportú on el petit i, el que és més nou argumentalment, els qui l’envoltem, fan un procés per mirar el dolor com a possibilitat de ser traspassat, l’acomiadament com a ocasió d’aprofundir en els motius per a viure. El muntatge ordena amb bon to dramàtic les confessions del malalt, fenomenal Robbie Kay en el paper de Sam, que duu a terme en forma de diari davant d’una càmera de vídeo domèstic. La presentació magnífica d’un teatret victorià que permet explicar allò dramàtic amb humor. El procés i les relaciones amb els pares, eloqüent Ben Chaplin i continguda en la tendresa i el dolor Emilia Fox. A més d’introduir una sèrie de secundaris que estableixen el contrapunt que va des de la ironia vulnerable de Félix (Alex Etel), l’amic i company de destí, la petita dama dels somnis (Ella Purnell), la infermera contracultural o la professora acompanyant espiritual.

Certament que la pel·lícula recorda 4ª planta d’Antonio Mercero, Mi vida sin mí d’Isabel Coixet, i la que properament tindrem a les nostres pantalles Cartas a Dios d’Eric-Emmanuel Schmitt. Tanmateix, la gran novetat de la proposta de Gustavo Ron rau en el fet que el procés d’assumpció “d’allò que toca” el duen a terme tots els personatges, inclosos els que acompanyen Alex i, de manera especial, els seus pares. A més, la pel·lícula respira optimisme i lluminositat amb una fotografia que defineix una càmera col·locada en el lloc de l’espectador, que és capaç de contemplar el millor del possible.

Pel·lícula realitzada per a commoure que no cau en el sentimentalisme, sinó que conté els sentiments, dosificant-los per a emmarcar-los en l’obertura al sentit i a l’esperança. Pel·lícula per a pensar, on es plantegen les preguntes impresentables sense anticipar didàcticament les respostes. L’ús de la retolació marca un to desenfadat que serveix de contrapunt al dolorós de la història. Amb un guió intel·ligent que s’inicia amb pinzellades disperses i que acaba concentrant-se progressivament en la centralitat del caràcter indestructible de la Vida que acaba brollant més enllà de la biologia.

El format atractiu i àgil s’uneix a una temàtica universal i imprescindible, cosa que fa de Vivir para siempre una pel·lícula adequada per a joves i públic adult. On a l’espectador, a més d’entreteniment, se li ofereix il·lusió per a viure, ganes de lluitar i raons per a esperar.